diumenge, 17 de gener de 2010

Pel camí del aigua, de Víctor Verdú per Òscar Rocabert

Ha aparegut, a "L'Actual" de Castellar del Vallès, una ressenya del llibre"Pel camí de l'aigua" de Víctor Verdú, poeta de Lleida. L'Òscar Rocabert ens envia l'enllaç al arxiu pdf de la revista.

I la natura em crida, per Òscar Rocabert

Aquest desembre em van regalar un llibre de poemes. Ara que són temps difícils per a la república, aquest tipus de regal sempre és agradable i adequat. El llibre es diu Pel camí de l’aigua, i l’ha publicat l’editorial Fonoll, de Juneda. Una cosa que m’ha sorprès d’aquest llibre és el fet que és el segon del seu autor, Víctor Verdú, que va publicar el seu primer llibre... el 1997! Han passat dotze anys entre el primer i el segon.
El seu primer llibre, que es deia Fur infern, estava ple de paisatges interiors, de visions interiors, i era bastant subjectiu. Quan veiem que han passat tants anys entre un llibre i l’altre, sospitem que l’autor ha decidit destil·lar i condensar al màxim els seus poemes i la seva poesia. El resultat ens ho confirma: Pel camí de l’aigua és un llibre condensat, ple i prenyat de poesia.
I d’altres coses. Aquest recull ens posa davant els ulls un poeta que és molts poetes alhora. Hi veiem un poeta visionari, tal com eren els poetes romàntics del segle XIX . Un poeta que se sent cridat a fer quelcom dedicat als altres, els seus contemporanis. Un profeta, a l’estil dels profetes que tant agradaven a Joan Brossa. També hi trobem un poeta civil. Un home que viu en societat, que no es reclou en la seva poesia, sinó que ens la presenta com la seva aportació a un grup més nombrós: tots nosaltres.
I queda clar que aquesta aportació la fa gustosament, perquè, si la seva poesia fos antipàtica, ja ho hauríem notat. En Víctor Verdú també és un poeta que vol restar dins la nissaga dels nostres poetes, els que escriuen en català. Els cita com a mestres, els reprocessa com a material poètic útil, i directament els utilitza per posar la seva pedra a l’edifici de la poesia catalana.
De fet, els fa servir per poder, ell mateix, servir un projecte comú. I si un poeta serveix per a alguna cosa, es mereix que el llegim, oi?Un altre poeta que trobem al llibre és el poeta de la terra, el del paisatge, que té en Jacint Verdaguer un predecessor ben il·lustre. Allò més valuós de Pel camí de l’aigua és el fet que el paisatge no és conceptual, sinó terrenal, d’ara i de sempre. En Verdú ens sentir olors, escoltar sorollets, veure tons de llum de diverses menes. En aquest home, tot hi conflueix i s’hi ajunta: la poesia catalana, el projecte nacional, la utilitat de la poesia, la terra, el paisatge, i tot allò que connecta el món personal amb el món mateix, el real. Aquest llibre flueix com l’aigua d’un riu, i al mateix temps ens permet que l’utilitzem com un camí amb certes garanties.
És prou d’agrair que un poeta sigui responsable, no us sembla?


http://www.castellarvalles.cat/files/166-115-revista/WEB-Actual_88.pdf pàg 11

http://www.barcelonareview.com/44/c_vv.htm

2 comentaris:

onatge ha dit...

Hola Òscar desconeixia l'autor i els seus llibres, però en prenc nota després de tot el què comentes...

Salut.
onatge

Anònim ha dit...

Doncs, res, onatge, a disfrutar de les lectures!
Salut.
Òscar Rocabert
oscar@victimaibotxi.com