![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgRCwMGWbHmsz1pONSYFV4sIl-fFyyk094h19QhgxQ6up014Plu6pkHQYoc_mPRzf8U5zWKP842ePQ72i8yRLZZsP6i3xM_PuDYkegep964hWORagMFhRlpaYTB6nQSndCtxyZO0_ECNZ0/s320/K1MCAI004_4_Mondariz_I.jpg)
FRED
Crepiten els records
i les hores escorxen
contrapunts de miratges.
A les palpentes, miro
de retrobar amb esforç
interfícies de pells
tenses: massa sovint
només hi ha erupcions
en els límits del fred.
Del meu poemari "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra", ed. Òmicron 2008
2 comentaris:
d'un gris trit, i una remor a pluja.
Un poema preciós.
La tristesa també es bella.
:)
És un poemari trist, perquè està escrit sota la influència de situacions tristes, però a la vegada, suposo que com en tota la poesia, buscant de manera permanent la bellesa.
Només que et sembli que s'hi acosta, ja em fa content.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada