No li agradava caminar. Es passava el dia botant.
Botava tant que la forma del seu cos canvià.
S'assemblava cada dia més a una pilota
i botant botant
se'n va eixir per la finestra
just en el moment que sa mare li portava el berenar.
Sa mare ja no l'ha tornat a veure mai més,
la mania del seu fill l'ha fotuda per a sempre.
I això que ella no parava de dir-li-ho.
Fill, no botes!!!
Nota de l'autora: passeu pel blog http://vidapervida.blogspot.com i saludeu els nostres xiquets. Us agradaran.
L'havien ensenyat a anar i tornar sempre pel mateix camí.
Un dia, mirant no se sap què
deixa de veure el camí.
Com més ràpid caminava
més ràpid desapareixia tot.
Corria de pura desesperació
i es perdia cada volta més.
Va arribar a estar tan perdut que
ni ell ni ningú recordava el seu nom.
I aleshores s'acabà.
Se'n posà un de nou i va seguir un nou camí.