dissabte, 4 de setembre de 2010

Vicent Andrés Estellés

Quadern per a ningú

Vicent Andrés Estellés

I

em dius que no podràs venir com m'ho havies promès sense haver-t’ho

demanat jo,

i tractes de justificar-te

adduint les moltes ocupacions a què et veus obligada,

i jo bé que ho comprenc i que me'n faig càrrec,

com he comprés ben bé que a tots ens cal en vida

una lenta, cruel, intel∙ligent preparació

per a la immensa soledat darrera

i m'he sentit a casa avui com en un nínxol.

II

no m'has escrit

i t'escric aquestes línies que deixaré després oblidades en qualsevol calaix,

sense que mai no arriben a les teues mans,

aquelles mans petites i tan fàcilment adorables.

he pensat moltes voltes en tu.

he recordat els teus cabells negres i els teus ulls igualment negres,

la teua molt benigna sina,

com el teu pas lleuger i la graciosa petulància del teu cul.

m'hauria agradat, això no obstant, rebre unes línies teues.

però tu no et recordes de l'home vell que sóc

i de la meua necessitat de rebre unes línies teues

i de llegir-les

clandestinament

i després, ah després, cremar-les

com si fossen sarments.

t'evocaria en la petita flama

com fores, criatura.

un petit homenatge que em feia molt de goig.

III

aquesta és la darrera vegada que t'escric.

he mirat al carrer per veure si venies,

per veure si venia alguna carta teua.

sonava el vent entre les fulles.

molt tristament m'he assegut a veure en família la televisió.

IV

a vosaltres que un dia

potser

trobareu aquests papers i els llegireu amb una explicable avidesa,

no sabreu mai qui fou

aquella criatura de qui parle

amb qui parle.

us he donat els meus versos,

us he donat en certa mesura la meua vida.

mai no us donaré aquest nom.

V

des de fa quinze dies no t'he escrit ni una línia.

tenia una necessitat massa intensa de tu,

massa gana de tu.

ara sí, ara t'escric,

ara que no et desitge,

ara que no et necessite,

ara que puc parlar amb tu

com aquells dies que parlava amb tu.

tu mastegues el xiclet.

et reies.

em referies les teues coses, t'escoltava.

jo sentia el desig de deixar la meua mà damunt el teu genoll.

difícilment em contenia.

ho hauria pogut fer: no hauria passat res.

i tampoc ja no volia això.

em contenia i patia moltíssim,

després sortíem al carrer.

cridaves una amiga, la saludaves amb el braç en l'aire,

tot allò tot allò.

VI

molt m'hauria agradat

de ser el teu amant sol∙lícit,

estar el teu amant sol∙lícit

resseguint des del matí a la nit

els moviments del teu cor,

el petit indici d'un qualsevol caprici teu.

per més que siga mínimament,

d'aquesta teua torbadora intimitat,

aquest fil que em sosté agafat a la vida,

ets ja l'únic que em resta.

VII

no em moriré d'amor.

em moriré de qualsevol cosa.

però en el moment darrer,

amb els ulls ben oberts,

els ulls dels moribunds,

estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.

el vull per a mi sol

per a tota la mort.

VIII

hauré estat a la teua vida

un episodi insignificant,

no hauré deixat en tu l'efímer senyal del jonc en l'aigua.

en tot cas, em recordaràs algun dia

en agafar un llibre meu,

en oir que parlen de mi.

ah, sí, jo el vaig conéixer .

i si de cas t'ho demanen, rescataràs de l'oblit alguns detalls, alguns fragments,

i continuareu bevent i parlant d'altres coses.

IX

l'has saludada sempre molt efusivament.

o bé discretament li has pres la cintura.

l'has mirada amb afecte paternal hi ha altra gent.

essencialment és per a tu una criatura.

em pense que he nascut per a estimarte

així.

podria ser el teu pare

si ens ateníem a més dades

però impensadament em va florir

un sentiment mortal d'amor.

de vegades em pense que ho has endevinar

i de vegades et recorde dèspota.

tremolós el meu cor de perdre el teu afecte,

potser he esdevingut indigne.

indigne i tot, t'estime.

surts esvelta i et veig amb els ulls complaguts.

entre el pare que podria ser i l'amant que mai no he de ser

deixa'm que et mire, deixa'm participar,

sis vegades tan sols li has besat les galtes.

X

passen els cels

però és el mateix cel que sempre passa.

als meus modestos versos sempre passa el mateix vers,

aquell que tracta d’evocar-te.

tu mai no ho sabràs.

XI

és millor que ens acomiadem

però és inútil el comiat.

no t'he vist.

no sé si t'he de veure.

probablement no et veuré mai.

no em fa cap falta.

et tinc com et volia en el teu moment precís,

el meu moment precís,

com et volia

per a mi sol.

XII

fou un amor

el reivindiques

al cap dels anys amb la veu trèmula

intentaries afegir

alguna cosa

desisteixes

evocaries un paisatge

però desisteixes, també.

fou un amor.

allò que vols

és deixar-ho

bel clar des del començament.

fou un amor.

estimes molt aquests papers.

t'estimes?



Ben nascut siguis Estellés

onatge

3 comentaris:

Sandra D,Roig ha dit...

ohhhhhhhhhhh!Onatge quina tria més dolça i bonica, m'encanta....
Gràcies per oferir-me aquest tastet!

Marta ha dit...

Preciós!

onatge ha dit...

Sandra celebro que t'hagi agradat.

Marta Estellés és únic...

Des del far una abraçada a totes dues.
onatge