LA PRESENTACIÓ D'ANNA RUIZ

PRESENTACIÓ DE POEMS & BLOGS. POETES A LA XARXA


Estimats poetes, el món de la poesia sempre m’ha fascinat i m’ha imposat. La força de la paraula poètica, de la paraula viva que deia Maragall, és font de vida per l’esperit. Però vosaltres heu obert nous camins en aquesta aigua de vida que és la poesia estimats blocaires.
Us seré sincera, em costa molt llegir des de la xarxa, des de la pantalla plena d’hipervincles, que t’obren nous mons..., però malgrat això preparar la presentació d’aquest llibre m’ha fet gaudir de la força d’aquest món emergent, d’aquesta nova forma de comunicació poeta-lector i jo hi afegiria poeta-lector i poeta altra volta. Intueixo pels vostres comentaris que el vostre lector moltes vegades és poeta ell mateix. Amb la immediatesa de la xarxa, això us proporciona un enriquiment personal d’alt nivell, sense la pressió o la fal•làcia d’alguns premis literaris – tot i que n’hi ha de legals, aquí a vila tenim el del lector de l’odissea que en puc donar fe, que ho és de legal- Crec que també us proporciona un despullament coratjós davant de moltes més sensibilitats que les de la crítica oficial.
Les paraules dels vostres lectors us impacten i us obren camins cap a la reflexió de la pròpia tasca. Estem lluny del lector assegut a la poltrona, del qual no en sabreu mai res, o poques vegades. Amb la xarxa heu creat un món interactiu i esteu en contacte, estem en contacte.
A partir dels vostres comentaris dedueixo mil beneficis de l’art de la poesia. Sou més d’un i més d’una que veieu en la xarxa un espai universal, il•limitat, immens, una gran mantell virtual que aneu teixint entre tots.
Heu trobat en els vostres blogs una blocosfera per conèixer-vos però també per reconèixer-vos a vosaltres mateixos i des d’aquí heu establert sòlids lligams en alguns casos, que potser s’han materialitzat en la vida quotidiana, en el món real, lluny de la galàxia d’Internet. Qui sap?
En aquest espai personal heu obert una finestra al món, com deia el poeta Philip Larkin en el llibre High Windows, i heu creat una mena de gran família tant o més important que la vostra, ja que diuen que la família ens toca però els vostres amics blocaires els heu escollit o us han escollit ells a vosaltres des de la llibertat més absoluta. Penso que en el blog hi trobeu en un espai d’intimitat, d’espiritualitat, d’aixopluc, que us permet evadir-vos del món real i entrar en els móns que heu creat vosaltres.
Com tot artista, sigui de l’art que sigui, en donar-se a conèixer sempre s’ha dit que es despulla davant dels altres, algú de vosaltres afirma que fer-ho en un blog és més que això, és un striptease, un exhibicionisme impúdic, jo hi afegiria que és d’un coratge immens, molt més que publicar.
El lector en el llibre, llegeix i pensa en silenci i tu autor desconeixes què en pensa, en aquí et pot dir directament que sent, què hi troba... molt més impactant i més cruel i més meravellós a la vegada.
La vostra obra es propaga a molta més velocitat que el llibre, us cal ser molt més transparents que en les pàgines impreses. Els poemes es van convertint en una suma de multiplicitats personals i intransferibles, la xarxa us ha permès arribar a persones amb les quals difícilment hauríeu coincidit, us heu sentit també més acompanyats, menys sols en aquest mar d’Internet. Amb la xarxa compartiu i capteu el món d’una altra manera crec.
Però en el fons del fons esteu fent una nova manera d’entendre la relació lector-autor, com ja he dit, malgrat que el que hi transmeteu sovint és etern, és universal perquè us mouen els sentiments més íntims, més profunds com els grans i els petits poetes de tots els temps, perquè sou o som senzillament humans i finits...
Llegint els vostres instants biogràfics s’hi respira eternitat, perquè en la vostra poesia voleu transmetre amor, emocions, tendresa per les coses petites, evasió, voleu beure d’altres móns per reinvertir-los en el vostre.
Afirmeu que la poesia és vida, amb majúscules, és amor, és reflexió profunda, és experimentar, és plaer, és provocació, és compromís amb totes les realitats socials, compromís amb el país, és por de la pàgina en blanc que supereu en la més estricta intimitat, és instants...
Sou els deus i els creadors únics de la vostra obra, seguiu lliurement la vostra voluntat estètica, com diu David Caño inventeu paraules com creadorproductordissenyadorgraficoplàstic...,
Us revolteu contra els premis,com ja he dit ,i també contra les llistes oficials de bons poetes i de poetes de segona divisió...cap de vosaltres forma part d’una llista negre d’autors que molesten el cànon imperant. Quina sort!! No us ha tocat el rebre com Espriu o Pedrolo , per dir-ne 2, que no agraden a la classe política actual...
Us barregeu sense importar-vos el sexe i l’edat, sense mirar si sou poetes nous o vells, us sentiu còmodes en aquest univers virtual, i us hi passegeu perquè la vostra obra esdevingui viva, com autèntics monarques del reialme de la blocosfera i aquest univers us permeten gaudir del poder regenerador i curatiu de la paraula, us sentiu immensament bé tenint cura del vostre blog, com si fos un jardí de flors delicades, com si fos un espai on mostreu el millor i el més sincer de vosaltres mateixos, i sense voler o volent ompliu els blogs de VIDA amb majúscules, els blogs són l’aigua per la set de l’ànima, són l’aire per respirar... afirmeu.
Tots junts sentiu el cuquet de la literatura i creieu en què els llibres i els amics, si es vol, es troben, vosaltres ho feu davant de la pantalla de l’ordinador, i des d’aquí construïu un nou panorama de la poesia del nostre país, Catalunya, que ha estat capdavanter en tantes coses, malgrat aquesta democràcia eixorca. Penseu només per un instant en la gran força cultural del Noucentisme, així vosaltres sou els nostres poetes NOUS, valents, diferents

Si parlo de vosaltres i no dels vostres poemes m’ha cridat l’atenció que el llibre té 16 homes i 17 dones, estem prou equilibrats i si em fixo en les edats quan la dieu... La majoria esteu dins el sac dels anys seixantes, setantes, el més joves dels vuitantes, però també compartiu pàgines impreses amb poetes dels anys 30, 40 o 50. Crec que cal remarcar la màgia d’aquest ventall tan ampli que ens ofereix la xarxa i que ens acosta només a través de la força de la paraula, sense fronteres ideològiques, sense prejudicis, perquè tots estimeu l’art de la poesia, és la vostra fita comuna.


No és fàcil comentar amb tot el respecte, que es mereix, la vostra obra, les sensacions que en tinc com a presentadora, ja que en molts casos la mostra que oferiu és fugaç o succinta.
Tanmateix m’agradaria fer-ho de manera brevíssima, i amb tot el respecte i admiració per a cadascú de vosaltres.
Som-hi doncs!!
L’Eva Alloz, que signa amb pseudònim :Alegreidelahuerta, com ho feien Carner, d’Ors, Bofill i Mates.... descobreix un altre món a partir de les classes de filosofia, i el blog li permet una segona vida, com un cuc que travessa el capoll tot dient:” Ara, sortint de la fossa,/ ressuscita amb parpelles assolellades: ressucito a l’altra banda del forat del cuc. S’obre doncs amb força a la vida i els seus poemes en prosa i alguns versos en falla donen un toc avantguardista a la seva lírica.

La Isabel Barriel, té una poesia molt propera a la musicalitat popular, molt panteista, la natura i l’univers s’hi barregen i hi trobem una gran força poètica en les imatges: Nevarien pètals blancs de cirerer diu mentre juga amb el vers curt i les anàfores.

La Sílvia Bel, com si fos la Colometa de la Rodoreda està marcada per les balances, i en els mots hi troba l’equilibri com si fossin peses petites que ella posa en els platerets. Els poemes que llegim tenen un to quotidià, sembla el Salvat en aquell poema de la Rosa als llavis en què la protagonista estenia la roba al terrat. Diu la Sílvia:.. “Les nostres vides són cícliques./ Si cliques qualsevol botó/ ja estàs llest per sobreviure/ descongelaràs el peix/ gratinaràs macarrons/ rentaràs la roba/i viatjaràs amb ascensor/...Si cliques el mouse tindràs/ entre el palmell i la taula/ l’arrítmic batec del món./”
També domina les onomatopeies, i juga amb imatges molt quotidianes i els seus versos respiren un to de vitalisme nietszcheà.

El Santí Borrell el conec i l’estimo de manera especial, és un ex alumne rebel, que dóna la vida per fer-nos present la poesia, perquè ens envolti arreu i ho està aconseguint. L’amor forma part de la seva obra: “Hem convertit l’amor en una festa”...”la paraula amor ho canvia tot”. L’ésser estimat TAMBÉ: “Arriba la bellesa/ i finalment arribes TU. EL SOL SURT DELS TEUS ULLS/ LA LLUM SÓN LES TEVES MANS.” Sap jugar amb versos breus, els ritmes àtons i tònics omplen de música el poema, transmet alegria i ens convida a VIURE. “VIURE, amic meu/ significa RIURE”. Juga amb el tamany de les lletres com les primeres avantguardes.
Permeteu-me que us digui que m’ha cridat l’atenció que hi hagi molts pocs poemes que juguin amb la imatge, deuen quedar molt desfasades les avantguardes al segle XXI, tant que em fascinen, m’identifico amb Foix quan diu: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”.

La Teresa Bosch, viu a Castelló d’Empúries, que sempre que visito les ruïnes gregues i romanes em queden ganes de descobrir-lo perquè és en allà on va començar tot diuen .... Els seus versos destil•len erotisme i tendresa, amant del vers breu, ens deixa llegir algun Haikú, alguna Tanka, juga amb les paradoxes quan el vers es fa més llarg:” Voldria dir, però no dic./ ...Voldria dormir,/ però no dormo. La son ... tinc son de tu. “

Vilonat de Bru, estima els blogs i amb el Santi ha tirat endavant el projecte que ara s’ha materialitzat en el llibre. En els seus poemes introdueix el lèxic informàtic i formateja els pensaments, camina per espais còsmics, entre els estels que tracen línies cap el Sol. I també “Quan la lluna em somrigui,/ i el Sol em desperti els sentits, / els meus ulls només em parlaran de tu”. Sempre propera al lèxic científic per descriure l’amor, el desamor, la solitud, el pas del temps, els records: “No hi som/ sols queda en l’espai / la pluja de l’amor./”

El Lluís Calvo, amb una llarga trajectòria a les espatlles, amb un esperit crític cap a la literatura empoltronada i empolsada dels oficiants oficials, barreja diferents tipus de lletres, com els agosarats avantguardistes, i s’acosta als trobadors amb fragments d’un dels PLANYS de Guillem de Berguedà que diu carregat de cinisme: “consirós cant e planc e plor” pel dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,/ En Pons, lo pros de Mataplana,/
qi era francs, larcs e cortes/ “Juga també com el Foix o Brossa amb la creació de nous mots com “Joiavinguda” i els seus versos s’omplen sovint amb la imatge de l’aigua, dels rius,” I l’aigua llisca, humil/ entre els vells somnis,/deixant enrere el temps/ com una deu./”

En Tomàs Camacho, creu que els llibres com els amics es troben si es busquen, i els seus poemes són curulls dels referents que li han donat les seves lectures, March, Estellés, Calders...li permeten alternar “La vida amb la lectura/ i la vida i la lectura s’anaven fonent en un mateix líquid/ que desapareixeria en la nit i punt final./”

El David Caño, valent lluitador contra la comoditat i la submissió, ens fa sentir nostàlgics del maig del 68 evocant els Amants Regulars de Philipe Garrel, aquella pel•lícula de 3 hores, i una de les millors reflexions actuals sobre aquell moment, evidentment hi batega una ànima inconformista en els seus versos que li fa dir:” No faré literatura revolucionària per avantguardes pedants i aïllades. / No em reclouré a dins meu per fer un cant desesperat a la nostàlgia,/ quan tu no hi siguis, i tot això acabi molt pitjor de com va començar.”/ Però hi ha un cant a l’optimisme quan diu: “És de crisi el nostre temps,/ em lubrifico les idees./”

L’Antoni Casals fa un poema breu, concís potser perquè és metge i en la vida real no pot fer divagacions, capta amb precisió i tendresa l’instant, com un pintor paisatgista i sap que la vida és una gamma de colors...” que vam aprendre mentre/ pensàvem que apreníem a jugar./ Avui sabem que no hi ha res/ que no sigui un espectre de matisos/ del gris que se’ns clava a les retines”.

La Júlia Costa fa una poesia realista, compromesa amb el món que l’envolta, els seus versos semblen quadres fets poesia, mentre llegeixes veus les imatges versemblants de les seves paraules:” ...el deu hivern...vestit de blanc, / ha estès catifes fràgils per les vinyes./...Silenci dels camins endiumenjats/ amb puntes de coixí de vida breu/...Sense cants dels ocells, sense paraules.”

Carlos Danoz en la xarxa ha obert els ulls a un nou món, plens de música els seus versos com cançons de Lorca a qui admira i “Baixa ràpid per la vida/ com fa el riu en la muntanya/ i obrint pas vaig dia a dia/ com ho fa en la terra l’aigua”. Temes com l’aigua, el mar, la solitud van teixint la seva poètica.

La Sandra Domínguez vol esprémer l’essència de les emocions i els sentiments en els seus versos, paisatges nocturns “ mosseguen la lluna/ engolirà la nit/ així no podrà trair-la el somni.” (He canviat el 1a per la 3a persona Alerta!!!.) Sensible als moments de la mort d’una papallona escriu:” Final de vol/ abisme de buit/ tatuatge d’ala./” Fixeu-vos com ha copsat hàbilment la força de l’instant en la brevetat.

La Glòria Fandos viu, estima i respira a través de la poesia, en el seus poemes barreja la natura i la informàtica en una perfecte simbiosi: ...” i floreixen els blocs,/ les flors de les tecnologies/ passatgeres de l’aire, el vent/ que creixen a la ment/ i al cor.”

Carme Figueras, és una dóna propera a l’art en general, ja que no només crea amb la paraula, també ho fa amb les mans enmig de tapissos i catifes. El seu vers curt, l’acosta a la poesia popular, els seus temes: sentiments compartits, la buidor de la solitud, la melangia, el desig...la fan profundament humana. Les seves imatges autèntiques meravelles de la tendresa. Diu “ Replego els ànims pels recons” , crec que de la poesia en treu la força per viure la vida.

Ricard Garcia, el conec personalment, company de feina, quan vaig descobrir els seus poemes vaig quedar corpresa de la bellesa, de la pulcritud dels mots, de l’alta maduresa dels seus versos. Imatges com:” Ha plogut/ i les oliveres del jardí destil•len plata” o bé “A una mort pausada i tranquil•la obriu-li la porta,/ convidar-la a ocupar els plecs de la pell/ com un oli que parsimoniosament t’ungís.../... En la mostra que ens ofereix hi ha poemes en prosa que mostren com Baudelaire la força de la frase llarga, de la narrativa, diu parlant del Gener: S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.” Mostra en les seves paraules la tendresa més profunda de la vida i de l’ànima:
“ una mà que ens acull les ferides,/ la companyia que ens fem.../ Tota la resta és mentida.”

L’Anna Hernández-Turné, propera a la llengua d’Oc, juga amb les antítesi en els seus poemes en prosa que també alterna amb versos plens d’anàfores. Les preguntes retòriques li fan dir: “De què estàs feta?el dins i el fora i la vida que és imperativa...i ningú entén. I i llàgrimes d’alfàbrega .”

La Montse G. Juárez, amiga dels Haikus com altres poetes del recull juga amb la mètrica curta i llarga a la vegada i amb temes com la solitud...,” I tu soledat/ envaeixes el cor/. Triomfal senyera./ o temes com el silenci, el pas del temps: “ Miro pel retrovisor, ningú al darrere./Davant, el temps per desplegar-se./ tots van teixint la seva poesia com un plaer literari , pel paisatge de les paraules./ “

David Madueño Sentís, des del seu blog llunÀtic, veu, viu i llegeix el món amb els ulls dels seus poemes, àvid de llegir: “...unes lletres/ esborronades/intel•ligibles,/ i conèixer els poemes dels altres des d’aquesta mirada a la xarxa. És especialment ple de tendresa un poema dedicat a la besàvia, on veu a través de l’evocació d’ella, la força de les dones que van viure després de la guerra civil, amb el silenci i la duresa de la vida dels que vam ser vençuts, diuen allà a les Espanyes: “Només en tinc indicis. Tan sols/ el testimoni de les dones/ de la família, que la recorden/ com el que fou, com el que elles són,/ el vell pilar a l’ombra obaga/ de la porxada/ que el temps i la humitat erosionen, / però mai vinclen.”

A la vilanovina Montserrat Mercè, penjar la seva obra a Internet li ha permès una difusió inimaginable. Propera a la musicalitat popular de la nostra terra, amb versos heptasíl•labs, per tant de durada breu, com si fossin romanços de l’època medieval teixeix un univers poètic ple de senzillesa i d’humanitat: “Cançoneta esmunyedissa/ que rodoles pels carrers/...Cançoneta que viatges/ nit i dia a cops de vent/...Cançoneta fugissera/ que ara tornes i ara vens.” També recorre a l’anàfora quan juga amb els mots i aquests esdevenen poesia.

La Cèlia Marcos, se sent còmode fent Haikus, sap de la força d’aquesta mètrica, de l’esforç de dir en poques síl•labes moltes coses, sap com fer-nos arribar el sentiment de l’ànima, el moment, en breus versos:” Mirada: Petits caminets/ construeixin el meu somni./ La teva mirada.”
S’acosta a la natura i a les flors com ho feia sàviament Verdaguer: “Petites orquídies / germinen al cor/...tres pètals, tres sèpals, tres llàgrimes.”

El Ricard Mirabete i Yscla, dissident, lluny de l’anorreació s’acosta a la ciutat de manera original, diferent, com no es troba gaire sovint en poesia. De fet en aquest poemari és l’únic que del paisatge urbà en fa versos mentre diu:” Inabastables i ardents els semàfors/ d’aquesta cruïlla per on baixen destins que es perden/ i no retornen el pas del anys amargs. “
No només ens ofereix poesia per a la ciutat, també pels sentiments, el dol, la passió, l’amor: “Recomençar, estimar,/ obrir viaranys que no s’acaben en tu./ Estar a l’inici de l’esperança. “

La Marta Pérez i Sierra, en la mostra que ens ha fet arribar, és sensual, eròtica i tendra a la vegada: “Tornaràs a casa/a trobar la nit d’amor/ que deixaràs embastada,/ amb fil de suor i saliva, als meus llençols/ Com March es fixa en el gest de la dona: Amb el delit del gest/ aturem els verbs...”

Emma Piqué, sensible al pas del temps i a la mort, com ho era un dels nostres poetes silenciats, ja que el seu discurs molesta a les instàncies de poder actual. M’estic referint a Espriu, és clar, que enguany fa 25 anys de la seva mort. Els versos de l’Emma amb tímides insinuacions al cal•ligrama informàtic, li fan sentir:” el plaer suprem/ de les paraules/ estretes al paladar,/pronunciades amb ritme declamatori/”
Jaume C. Pons Alorda, de Caimari, Mallorca, aquest poble als peus de la Serra de Tramunta, ple d’Oliveres, cruïlla de camins, que anaven al centre espiritual de Mallorca, Sant Lluc, ens ha donat poesia de tot i sempre i de més encara, el seu poema breu està tenyit d’altres poetes consagrats com Hölderlin, Paul Celan, i menys conegut potser com Pere Perelló i Nomdedeu. Críptic i concís diu: “ L’univers / té el rostre/ d’una tomba,/ de misteri.”
Francesc Puigcarbó, proper a la natura, crea poesia a partir de la terra mullada, el cel, els camins assolellats, les gotes de pluja que s’encasten als vidres... Compromès amb el món que li ha tocat viure ens en fa reflexionar en els seus versos i parlant del 3r món diu:” És molt més fàcil pontificar, si pot ser/ amb la panxa plena i una cervesa a la ma/ tranquil•litzar la consciència amb quotes/ que mensualment et carrega el banc/ “
Joanot Quartera Vilot, es defineix ell mateix com a eclèctic i afirma que: “no fa res perquè ho vol fer tot, perquè ho pot fet tot”. Troba en el dubte “La justa mesura de si mateix” i en l’amor diu: “ Assegut en la falda de les teves pors/m’adormo entre els coixins de les meves excuses/ i quan desperto m’abraço a tu perquè la teva pell/ em mira i la teva mirada em mata,/ i tu i jo / i riem de nosaltres.” Jugant amb el nou i el vell com l’alt poeta de Sarrià diu “ què hi ha de nou en nosaltres? què hi haurà de vell en el futur?
La Josepa Ribera, vol arribar al lector o a l’oient de manera immediata, crec que ho aconsegueix amb una poesia directa, divertida, amb un cert to d’ironia: “Queixalada a la poma i pèrdua de privilegis instantània”diu parlant d’Adam i Eva, ...una història de 10 volums embolicats amb cel•lofana. Divertida i juganera la seva poesia busca paraules, rebuscades, màgiques, folles, directes, feridores i hi juga en alguns moments com ho feia el Brossa amb els seus poemes visuals, ella però només es centra en el mot, no hi barreja la imatge.
La Rosa Roig, de València, amb un cognom tant literari, el mateix que el de l’autor de L’Espill, Jaume Roig, aquest llibre, del segle XV, tan divertit, malgrat que massa misogin. No sé si és pel cognom però la mostra de poemes que ens ha ofert, parlen de dones , parlen de la infantesa de les dones, de la força de la mare en l’educació de la filla, d’aquest diàleg etern entre dones, lluny de la misogínia del seus avantpassats: ”...els volants de la innocència s’han perdut en tancar la porta”,/ Poc abans d’afrontar el món la filla li pregunta a la mare en què creus?... Crec en la rotunda soledat dels humans...Crec en la generositat infinita de qui no té por...Crec en el poder de les paraules./”
Lluís Subirana, ens parla del pas del temps, de la força de l’amor mentre juga amb imatges plenes de quotidianitat, relacionant el tren de la vida, amb bitllet només d’anada i amb un sol equipatge que és el dels anys viscuts. Com tots nosaltres té somnis que a través dels seus poemes es fan realitat. “ Recollir tots els somnis, / entrar amb ells a l’ascensor/ i pujar fins al pis més alt./ Obrir portes i finestres i deixar-los volar/ lliurement als 4 vents”...
Jesús M. Tobau, de Cornudella, tot i que se sent Tortosí, penso, des del Penedès, que els seus orígens són en un poblet meravellós amb aquest vins del Montsant tant sospirats i aquests cingles que et fan rodar el cap, però en el seu poema ens ofereix la força del mar., ves per on! “ Bellament avancen en l’inútil gest d’anar enlloc,/ les onades.” Al costat del mar , la por, la mort, el pas del temps: “No es mou, la busca/ cercle silent./ Dolces són les hores/”
Joan Ubach, ens parla de la infidelitat, també de l’amor, de la contemplació de la persona estimada en la serenor del son, de l’estimació que té pels poetes de la nostra terra com Verdaguer, Maragall, Martí Pol, Espriu, M.M.Marçal, Salvat...”Ve del limbe amb molt delit/ porta una rosa als seus llavis/ en Salvat Papasseit/ el coneixen cecs i savis.”
Carles Vall necessita escriure per respirar, és vitalista nietscheà diria, per sobre de tot la Vida, amb majúscules, jugar amb els mots i escriure paraules claus en el desig amorós com: beso, llavis, t’estimo a l’inrevés, com si volgués cridar l’atenció del lector, provocant-lo, fent-lo pensar. Alterna el vers breu, amb anàfores juntament amb el vers llarg que l’acosta al poema en prosa. Universal en alguns moments diu: “A la gran foguera/tots hi tenim/ la nostra flama./ Tots som fusta/ de l’arbre del món/ Entre soledats i solituds.../ Llevar-se no és/ posar els peus a terra.../ “


Estimats poetes, tots vosaltres us mereixeu més de quatre ratlles d’impressions. Penso que el recull té la força de 33 veus, que clamen amb fúria en el panorama emergent de la nostra literatura. A vosaltres poetes i poetesses, els lectors us preguem que no deixeu mai de crear. La vostra Poeisi ens alimenta, com deia Aristòtil, l’art de la poesia a través del vers, la música i la dansa imita l’acció humana, i vosaltres poetes teniu la virtut de saber posar-ho en el paper, ( avui en el vostre llibre amb olor de tinta fresca) però ja sigui en el llibre o a la xarxa, teniu la capacitat d’enriquir-nos amb els vostres sentiments, que com a lectors també fem nostres.
La poesia és la llum, és el florir de la flor, la transformació de la papallona en capoll, el salt d’aigua de la neu quan comença el desglaç. Així la definia Heidegger i així crec que des del orígens de la humanitat hem necessitat la poesia ja sigui per crear-la com feu vosaltres, ja sigui per llegir-la. Així ens alimentem i ens transformem mútuament.
Gaudiu doncs de la vostra publicació en paper però no deixeu el vostre microcosmos personal i entreu a la universalitat de la xarxa per obrir nous camins a la sempiterna poesia.

Moltes gràcies.

Anna Ruiz Mestres