L'havien ensenyat a anar i tornar sempre pel mateix camí.
Un dia, mirant no se sap què
deixa de veure el camí.
Com més ràpid caminava
més ràpid desapareixia tot.
Corria de pura desesperació
i es perdia cada volta més.
Va arribar a estar tan perdut que
ni ell ni ningú recordava el seu nom.
I aleshores s'acabà.
Se'n posà un de nou i va seguir un nou camí.
Fet, com sempre o quasi, a quatre mans. Les de Rosa i Manola Roig
2 comentaris:
Tant de bo tot fos tan facil!
Si has perdut el nom canviate'l!
certament quan un vidre es trenca es confegeix un altre Univers.
Una salutació
Tampoc és tan difícil, però ens obstinem a complicar-nos la vida.
Salutacions des de Sueca
Publica un comentari a l'entrada