Acarona-la...
Una rosa amb pètals
de silenci espines de
dolça ferida, al cor
batecs de tendresa.
Que et sigui viatge
al mar dels records,
el fruit de la il·lusió.
La rosa és miratge i destí.
A temps de nit et serà
la lluna, amb el caliu
del sol, el fruit madur...
Només viurà si tu
vols que visqui.
En la pluja de la solitud,
et serà la companyia.
En els moments de dubte,
la rosa t’ajudarà a
desfilar l’interrogant.
Calmarà la set dels
teus llavis...
Et serà la paraula
en el gran silenci.
Aquesta rosa
només té espines d’amor,
llàgrimes d’alegria
i el plor de viure.
Desitjo que no
et sigui ni temps
ni eternitat, només
l’alenada de l’ara...
Acarona-la al teu pit,
viurà amb tu, recorda-la
com un crit de vida,
potser mal accentuat,
ja saps que sóc jo només.
Segurament que no és la
rosa més bonica de totes
les que es fan i es desfan,
però l’he fet viure per tu...
No et deixis convèncer pel drac.
Ja saps que sempre va disfressat.
Que no t’espanti la seva foguera,
només és un foc sense flama.
La meva rosa per tu...
onatge
Sant Jordi 2011
Potser
ens retrobarem
a la platja amb
els mots a
la butxaca
i la metàfora
al cor.
Ens mirarem
sense dir res,
nosaltres serem
el poema.
Compartirem
el somriure
dels anys.
No hi haurà
cap pressa.
Del silenci
en renaixerem
en flor...
